Catalunya encapçala, en el sí de l’Estat espanyol, el rànquing dels desnonaments amb més de 60 desnonaments diaris. La pujada del preu de l'habitatge, tant de lloguer com de compra, és una constant, i la immensa majoria de les catalanes destina una mitjana del 40% del seu salari per tal de poder cobrir un dret essencial com és el de l'habitatge.

I mentrestant, aquesta realitat conviu amb el fet que hi ha un milió i mig d'habitatges buits als Països Catalans que no compleixen la seva funció social. A la pràctica, el contrast d’aquestes dades posa de relleu que a l’Estat espanyol i a la Catalunya autonòmica el valor mercantil de l’habitatge està per sobre del seu valor d'ús; que és més important l’habitatge com a mercaderia o com a objecte de l’especulació, que a com a instrument per a la garantia d’un dret fonamental.

Així doncs, i davant d’un model que no només permet, sinó que fomenta l’especulació amb un bé essencial pel desenvolupament d’una vida digna, calen receptes que permetin sortir d’aquesta lògica mercantil del dret a l’habitatge i que posin per davant els drets i les necessitats de les veïnes i no pas els interessos dels especuladors.

Aquestes receptes, han de passar necessàriament per l’ampliació del parc públic d’habitatge. Avui dia, aquest no arriba ni tan sols al 2% del total del parc d’habitatge existent, fet que fa evident que els recursos i els instruments dels que disposen les administracions són del tot insuficients.

Però això no és perquè durant la darrera dècada no hagi estat possible fer inversions o despeses públiques importants. Va ser amb els diners de totes que es va dur a terme un rescat bancari que va costar fins a 61.000 milions d’euros al conjunt de l’Estat. De tots aquests diners, fins a 40.000 milions d’euros ja han estat condonats, cosa que vol dir que s’ha perdonat aquest deute als bancs.

És tenint en compte tot aquest context, i tots aquests precedents, que el Govern disposa de motius sobrats per iniciar expedients d’expropiació contra aquests mateixos bancs, que són els principals tenidors, que permetin alhora ampliar el parc públic d’habitatge, i reduir significativament el parc d’habitatges buits que ara mateix estan fora del mercat de lloguer amb finalitats especulatives. Es tracta d’habitatges que ja han estat pagats amb fons públics.

Cal subratllar que això no és sinó una qüestió de voluntat política. Existeixen precedents, com en el cas RUMASA, en què el Tribunal Constitucional espanyol no va posar cap objecció a la justificació que va donar l’administració de l’estat per acreditar la concurrència d’interès general per dur a terme l’expropiació.

Per aquests motius:

1. El Parlament de Catalunya insta al Govern de la Generalitat a:
   1. Expropiar, per raons d’interès general i sense compensació, tot el parc d’habitatges buits en mans de bancs i grans tenidors, per tal d’incorporar-los al parc públic d’habitatge de lloguer, amb la finalitat d’arribar a disposar d’un parc d’habitatge públic que representi com a mínim el 20% del total d’habitatges.
   2. Posar a disposició dels ajuntaments els habitatges expropiats en règim de cessió  condicionada perquè siguin destinats a lloguer social a un preu que en tot cas serà inferior al 20% del salari mitjà.
   3. Regular el preu dels lloguers sobre la base de la capacitat econòmica de les persones o unitats familiars, i sempre per sota dels preus de mercat.