1 d'octubre. 3 d'octubre. 8 de novembre. Dates que totes tenim en la memòria. Milers de persones organitzades per defensar els drets, i el més important, autoorganitzades per assegurar que exercíem els nostres drets. Memòria que ens manté a la retina als "Jordis", l'Oriol i el Joaquim, al Carles, el Toni, el Lluís, la Clara, la Meritxell, l'Anna i la Mireia, i totes les persones investigades, imputades i citades. Memòria que ha de ser viva i que ens ha de servir per avançar i continuar construint.

Així enteníem moltes les eleccions imposades del 21 de desembre. Unes eleccions que no volíem, en les que el budell, del que parlava Joan Tardà, ens deia que no hi participéssim. Però hi vam participar, des del convenciment que l'única manera de no deixar vèncer l'estat autoritari és estar Dempeus per construir una República de drets socials i polítics.

El gran absent: el poder.

Per avançar hem de mirar enrere, mirar, però no anar-hi. I mirar enrere ha de servir per aprendre d'encerts i errors. L'experiència de les setmanes de l'1 d'octubre al 27 d'octubre va posar al centre del debat un element indispensable: l'efectivitat d'allò que entre totes fèiem i volíem construir. Perquè no n'hi havia prou declarant (fos de manera simbòlica o no) la República el dia 27 d'octubre. Calia donar-li continuïtat i sobretot garantir la seva implementació. No som il·lusos, no ho hem estat mai: som els de "anaven lents perquè anaven lluny". I es fa difícil implementar i transformar res sense poder, sense poder institucional i sense poder popular, i sobretot sense polítiques que siguin un missatge en relació amb la manera com ha de ser aquesta República: un espai de conquesta de drets a favor de la majoria i per tant de les classes populars.

Per això no es pot obviar que el debat sobre el poder i com guanyar-lo és i ha estat el gran absent els darrers anys en la política catalana. El poder econòmic sempre està al costat del poder polític i judicial, i a la inversa. Ho hem vist amb la banca fent xantatge en els moments posteriors a l'1 d'octubre, amb el poder judicial actuant amb connivència amb el govern de l'Estat i, els darrers dies, amb els empresaris alemanys protegint els interessos econòmics de Merkel reunits amb el president del Parlament. I quan s'intenta dur a terme un procés destituent de qualsevol règim, els poders es protegeixen els uns als altres, sobretot quan la mobilització i l'autoorganització popular els posa en discussió.

El com: ni un pas enrere.

Els darrers quaranta anys i els darrers mesos i anys, de manera més descarada, hem vist com actua el règim, i només podem constatar que ens trobem en una democràcia en suspensió (ha deixat d'estar mai suspesa?), amb una regressió greu de drets polítics i socials. Una situació excepcional on l'únic camí per viure en democràcia real i popular és la República. Per avançar en matèria drets polítics i socials ens cal un conflicte democràtic permanent amb l'estat espanyol, com a única via de construcció de sobiranies.

Per això, la CUP sempre hem defensat la mobilització massiva com a garantia d'efectivitat, construir un front comú sobre la idea de poder popular i desobediència institucional, un front que posi sobre la taula un projecte que generi una equació entre República catalana i millora de les condicions de vida de les classes populars. La República és una eina, l'única eina, que tenim les catalanes per guanyar sobiranies i millorar les condicions de vida de totes. Alhora, és l'eina per esmicolar el règim del 78 que ofega, igualment, les classes populars de la resta de l'estat espanyol.

I per això mateix, tampoc podem acceptar ni deixar-nos vèncer pel discurs de la por, el discurs que busca imposar una fractura social que ara no existeix més enllà de trobar-se als mapes dels resultats electorals. Hi ha ferides obertes, hi ha persones que no se senten incloses en aquest procés, i per això, per incorporar i no obviar els sectors de la classe treballadora i la resta de classes populars indecises amb la construcció d'una República, cal incloure una agenda social en el camí. No només perquè sigui de justícia que la classe treballadora i la resta de les classes populars puguin viure millor, sinó també perquè amb polítiques en favor del dret a l'habitatge, de la sanitat pública o l'educació i universitat pública el rostre d'un estat que es nega a garantir drets i que es fa fort en la desigualtat es fa més visible. Malgrat sembli contradictori, portar fins al límit l'autonomia de les engrunes i la misèria i desbordar-la, és l'única manera de trencar el mur i fer polítiques republicanes.

El què: el moll de l'os.

Dissabte vam dir no al 155, al 135 i a l'autonomisme. No es pot iniciar una legislatura amb un pla de govern de la Generalitat que retrocedeixi 10 anys, i que per tant, assumeixi que l'statu quo, els poders econòmics i els poders polítics que busquen no perdre privilegis, han guanyat. No es pot iniciar la legislatura amb un pla de govern que assumeixi la legalitat espanyola de l'ordre constitucional com a mal menor obviant que aquesta no permet avançar en la consecució de drets socials per a la majoria.

I per això també vam dir que el debat d'ara no és el qui. Per nosaltres, el qui, ho hem dit sempre, és secundari. El realment important del qui és el què està disposada a fer i com. A les portes de l'inici d'una legislatura cal centrar el debat institucional en l'agenda social per desmuntar l'autonomisme. Perquè no es poden fer polítiques públiques i de plena sobirania social en un Parlament autonòmic tal com s'ha demostrat amb la contínua supressió de lleis per part del Tribunal Constitucional espanyol, que suposaven només un petit avanç en matèria social, o amb la intervenció econòmica de la Generalitat d'abans de l'1-O, aprofitant la llei d'estabilitat espanyola de 2012 aprovada per PP i CiU, com a conseqüència de la modificació de la Constitució de PSOE i PP el 2011.

Dissabte vam dir sí a continuar posant en escac a l'Estat, un estat sense divisió de poders, un estat que cada cop que nosaltres fem un pas enrere en fa dos endavant. Vam dir sí a la mobilització popular, a la construcció de contrapoders al carrer per a sostenir l'embat i la repressió. Però, també a sostenir l'embat des de les institucions. Amb sinceritat i honestedat cap al moviment republicà.

Dissabte vam dir sí a construir i recuperar sobiranies, desobeint, quan faci falta, quan les nostres condicions de vida digna estan en risc. Vam dir sí a centrar-nos en polítiques que sobretot ens permetin recuperar poder, com a poble i com a administració pública, davant els poders econòmics i polítics de l'Estat que estan aprofitant aquest conflicte per replegar-se i recentralitzar per tal de no perdre el control i allunyar de les classes populars qualsevol via de recuperació i consecució de drets, i mantenir els privilegis a les mans de molt pocs.

Dissabte vam dir sí a l'escola pública catalana o la televisió pública, exemples d'estructures de sobirania, que malgrat les retallades dels darrers anys, l'infrafinançament endèmic o la mala gestió, són estructures de sobirania, amb treballadores compromeses que no accepten ingerències i que defensen amb determinació els consensos establerts per la comunitat per a aquest model públic. Estructures que són blancs de la dreta postfranquista i del conjunt de l'ultranacionalisme espanyol per la seva potencialitat i perquè són exemples del que necessitem com a eines de construcció republicana, precisament per ser públiques, tenir treballadores compromeses i ser eines de cohesió.

Dissabte vam dir sí a dibuixar els passos que caldrà fer per posar les bases materials de la República partint de la recuperació dels recursos productius i estratègics que actualment no compleixen els criteris de no depredació del medi natural i de sostenibilitat social. Davant l'economia de rapinya i l'economia financera i especulativa, vam dir sí a una banca pública forta, a empreses energètiques públiques i gestió pública de les grans infraestructures del poble al servei del poble, com a única via de tenir poder, poder popular i poder institucional. Com a única via de garantir-nos vides dignes, com a única via de garantir l'accés a l'habitatge, una sanitat realment pública o l'escola pública.

Dissabte vam dir sí a un procés constituent transversal, participatiu i des de baix. Un procés constituent en el qual la darrera legislatura hem construït una metodologia per a iniciar-lo però que per reticències de la dreta liberal hi ha hagut problemes per posar-lo en el centre de l'acció política, i reticències, també, dels espais polítics que es van constituir suposadament per impugnar el règim i que no han apostat per un procés constituent vinculant en el marc d'una República.

El desenllaç

Dissabte la CUP-CC vam dir sí, com més de dos milions de persones vam dir-ho l'1-O o el 21-D. Ara només falta que la resta de forces republicanes que es van presentar a les eleccions del 21-D també diguin sí. Reivindiquem l'1-O, perquè mostra i demostra que quan la desobediència popular va acompanyada de la institucional, sí que guanyem a l'Estat.