El pitjor que ens podria passar com a societat és pensar que els dolorosos atemptats del 17-A són una mena de catàstrofe natural, una inexplicable calamitat caiguda del cel. Els atemptats són una barbaritat injustificable, és evident, però responen a uns vectors i uns contextos que acaben generant el perill que puguin aparèixer, i ens caldrà incidir-hi d’una manera profunda si no, malauradament, correm el risc que puguin repetir aquí i arreu.

Ahir milers de persones vam recórrer els carrers de Barcelona en diferents marxes i blocs per protestar-hi en contra. Rere un lema espontani i innocent com No tinc por s’hi van anar a refugiar les principals autoritats polítiques, inclosos el Rei i el govern espanyol, en un intent de construcció d’un nosaltresabsolutament neutral i acrític enfrontat al terrorisme, als autors de la matança i a la ideologia totalitària. Un nosaltres exclusivament emocional. No podem compartir aquesta mirada. Daeix ens ha colpit i volem combatre’l decidits i amb fermesa, sense cap dubte. Ara bé, més enllà de l’emoció només si fem aflorar el debat sobre el context, la geopolítica i les causes més profundes podrem fixar les garanties de no-repetició.

Costa molt ser al costat de Mariano Rajoy en una manifestació contra Daeix quan ell mateix vicepresidia un govern que va ser protagonista del Quartet de les Açores i de l’atac il·legal contra l’Iraq el 2003, atac que es va justificar amb una mentida com les armes de destrucció massiva (ho explica detalladament l’informe fet per la comissió independent Chilcot el 2016) i que va ser seguit d’una ocupació que va anorrear l’estat iraquià i va generar el caos embrió del Daeix. Un atac, el del govern Aznar-Rajoy, per espoliar els recursos naturals del país a costa de més guerra i dolor a l’Iraq i la regió. Aquest mateix govern és el que, juntament amb el monarca, fa negocis d’armes arreu del planeta i també a l’Aràbia Saudita i Turquia, avui aliats polítics i finançadors de Daeix... Aquesta és la geopolítica que fa de camp de cultiu de fets com el de Barcelona i Cambrils. Per això diem les vostres guerres, els nostres morts. I aquests dies resultava curiós llegir com s’invocaven per cridar a la mobilització contra els atemptats les manifestacions contra la guerra del 2002 i 2003, silenciant que aquelles van ser grans mobilitzacions ciutadanes contra el govern del PP conformat per aquests mateixos que ahir desfilaven en nom de la pau.

Però perquè el Daeix arribi a Catalunya és evident que hi han contribuït altres elements de caràcter personal, com el fanatisme, com l’estratègia de les sectes, com la vulnerabilitat en determinades edats (quatre dels sis morts a trets tenen 19 anys o menys), com una difícil crisi d’identitats que viuen els nostres joves, tots, però que s’agreuja entre els joves d’origen magribí pel context del racisme que vivim... Aquí els autors dels atemptats van quedar fora del nosaltres. I és que més enllà dels esforços de la bona gent, de les mestres, les educadores, dels equips de futbol, en aquest país ens continua travessant el racisme, de manera invisible, potser com ens passa amb el masclisme, que de vegades ens costa de percebre però que dolorosament comprovem en cada feminicidi. Perquè a casa nostra hi convivim diferents comunitats, vivim junts però no barrejats. I per això, en funció dels orígens de cadascú, del nom, del color de la pell... no disposem les mateixes oportunitats per dibuixar els projectes de vida. I això pot arribar a generar frustració i a la llarga, odi. Això es diu capitalisme i afecta tothom, però sempre s’acarnissa més amb els que es troben als marges.

L’únic antídot al totalitarisme és reconstruir el nosaltres amb més comunitat, un únic país, com hem dit tantes vegades. I una societat apoderada amb més igualtat i més justícia; aquí i a qualsevol altre punt del món; en política internacional i també en política social. Sobre aquesta idea volem construir el nosaltres, un nosaltres entre totes aquelles persones que apostin per lluitar contra el racisme i contra qualsevol forma de totalitarisme i que sigui inclusiu amb tothom; un nosaltres que entengui que la política internacional ha de basar-se en la fraternitat dels pobles i no pas en la sostracció dels seus recursos naturals o en els interessos econòmics de les oligarquies locals o regionals. Aquest és el millor nosaltres per lluitar contra el terrorisme.